La tornada

Ja tornem a ser a casa (a la catalana! una part de mi segueix pensant en Osaka com a casa seva)i han quedat moltes coses per explicar. El comiat d'Osaka va ser molt bonic. Vam muntar una festa al centre amb pa amb tomàquet i diplomes per a tothom.

En acabar, tren bala cap a Tokyo! L'última setmana la vam passar a Tokyo, a casa del Guille i va ser genial. Vacances de debò! i en una ciutat que ens ha encantat. S'hi respira un ambient molt bo, sense voler criticar el d'Osaka que per a mi és com una segona casa, més obert i fins i tot més internacional. Hi ha molts parcs enormes i mil llocs on anar. El Guille va ser un guia boníssim (ja li hem dit que si es cansa de la feina es pot dedicar a passejar gent per Tokyo!)i ens ho vam passar molt i molt bé. L'última nit vam sopar en un restaurant que es trobava al pis 38 d'un gratacel, des d'on teníem unes vistes espectaculars i el menjar...no cal ni que us ho digui, deliciós.

Trobo a faltar el menjar japonès! Després de sopar, festa tota la nit: karaoke,copes i ball fins a les 4 del matí que vam anar a esmorzar a un restaurant xinès. Tot seguit, cap a casa i agafar el tren cap a l'aeroport. El viatge de tornada també va anar molt bé. No vam tenir problemes amb les maletes ni amb el sobrepes i vam poder dormir a l'avió. Els primers dies per aquí he estat una mica descol·locada, però ara ja torno a ser tarragonina del tot, això sí, amb moltes ganes de tornar! L'aventura japonesa no ha fet més que començar...

Més temes pendents...la cerimònia del te

Ja heu pogut llegir les primeres impressions de l'Albert, la veritat és que moltes també les vaig tenir jo els primers dies, sobretot això de voler saludar els occidentals que et creues o veure gent que s'assembla molt a amics i familiars. Curiós, oi?

Ara ja som a Tokyo, a casa del Guille (quina casa!), i ens encanta, aquesta ciutat és increïble. Però abans d'arribar a Tokyo, encara queden temes pendents d'Osaka (quin greu m'ha sabut marxar...). Un d'ells és la cerimònia del te que ens van preparar al Centre. Un alumne de la Montse participa a cerimònies de te i va acceptar ensenyar-nos com funcionen. Tot està molt mesurat i no deixen res a l'atzar. Tots els detalls tenen un perquè: des del tema de la cerimònia fins al bol que fas servir. El ritual té un ordre i uns passos que no et pots saltar, fins i tot el sentit en què gires el bol abans de beure o la mà que col·loques sota han de ser d'una manera concreta, i no pot ser de cap altra.

Així doncs, vam poder compartir una hora de cerimònia on vam veure quin te en pols es fa servir, com es barreja amb l'aigua (molt calenta), es netegen els bols, què es menja per suavitzar el gust del te (és força amarg)... tot acompanyat de música japonesa i amb la Montse i la Maki fent d'intèrprets. Ens vam estalviar alguns formalismes, com ara beure tots del mateix bol, que implica demanar-te mútuament 40 vegades permís per fer servir el bol i per beure abans que el que tens al costat i coses així.

Coses Curioses (a Osaka...)

-El menjar és barat.

-La cervesa és cara.

-El BigMac té 4 hamburgueses enlloc de 2.

-Són molt educats, però en aglomeracions passen per damunt teu sense problema i ni s'inmuten.

-No hi ha calbs.

-No hi ha barbuts.

-Es fa de dia a les 5 del matí !!!

-Totes van amb tacons. Com més alts millor.

-No n'hi ha cap que sàpigui caminar bé. Semblen patos.

-Van molt maquillades... però molt. La Margaret Astor fa fer el primer duru aquí.

-Tots els taxistes van encorbatats i amb guants blancs.

-L'uniforme d'oficinista és el mateix per tothom. Traje fosc i camisa blanca. Tots igualets.

-Gairebé ningú fuma.

-L'aire condicionat el possen a tota pastilla. El notes entre 5 i 10 metres abans d'entrar a les botigues.

-No hi ha Porches ni Ferraris.

-Si t'hi fixes pots trobar l'equivalent d'algú conegut en japonès (familia, amics...).

-Veig el Hiro Nakamura per tot arreu.

-Avui m'ha semblat veure el senyor Miyagi. Jai !

-Quan veus algú occidental et venen ganes de saludar-lo com si hagués de ser vei del teu barri.

-El rollo futón i tatami és xulo... però et deixa l'esquena feta pols i acabes fart de l'olor.

-Es queden clapats tan bon punt entren al metro, ja sigui de peu o asseguts.

-El metro és car però sempre puntual al minut !.
-El tren és més barat però igual de puntual.

-No m'han deixat entrar en el vagó de les dones...

-Aquí... l'AVE passa pel litoral !

El hijo del Sol Nasiente...

Ja estic aquí !... bé, fa una setmana però fins avui he estat instruïnt-me en les arts marcials i tradicions vàries... però crec que no ens hem entès massa bé (necessiten més reforç del català per aquí)... al final m'han dit que millor que faci de kamikaze que no fa falta estudiar tants anys....
M'han fet la foto per si hem capturen....

Temes pendents...els focs!

Si les primeres setmanes van passar volant, aquesta última encara més. No em puc creure que dissabte ja acabem les classes i que només quedi una setmaneta per tornar. La veritat és que me'n vaig amb ganes de tornar!

Aquests dies no hem parat. Des de dissabte passat que cada dia fem un munt de coses i cada cop costa més posar aquest blog al dia... un dels temes pendents és el dels focs artificials! hem tingut la gran sort de poder veure el CASTELL DE FOCS, en majúscules, i tant!

Comencem pel començament... dissabte passat, després de la classe vam anar cap al riu per veure els focs. En total devíem ser uns 12, perquè els meus alumnes també s'hi van apuntar i entre els uns i els altres vam acabar sent un munt. L'espectacle començava a les 7.50h (quina hora més bèstia, no?) però a les 5 ja hi érem. Per tota la riba del riu hi havia les ja clàssiques paradetes de menjar i jocs, sobretot menjar! evidentment ens vam posar les botes. Com que les racions eren bastant normaletes i els preus assequibles vam poder tastar moltes coses.

A les 18.30 vam haver d'agafar posicions. Asseguts sobre una espècie d'estovalles plastificades i de papers de diari, sobre el terra ple de pedres, ens vam adonar que estàvem al mig de molta molta molta gent. De debò, mai havia vist tanta gent junta. Això sí, tots tranquil·lets, asseguts als seus llocs, de manera ordenada i calmada... en cap moment (fins que no va ser l'hora de marxar) ens vam sentir agobiats.

A les 19.50h, molt puntuals, van començar els focs. Al principi no eren res de l'altre món, de fet, més d'un cop se'm va escapar un " a Tarragona també ho tenim això..." o " n'´he vist de millors" però al cap d'un quart d'hora (els focs van durar casi una hora!) va ser com si creixessin i ens vam trobar amb palmeres de colors gegants, les més grans que he vist mai. Eren altíssimes i molt molt grans. Omplien tot el cel. Després d'uns minuts de ritme més baix, van tornar a arrencar amb coets de colors que en feien tres dels nostres, espectaculars. N'hi havia de tots colors i, com al concurs, de formes diferents. Fins i tot va sortir la cara del Doraemon! Tot això acompanyat pels crits, a vegades histèrics, dels espectadors, i de la música que, suposadament, anava a to amb els focs. He d'admetre que sóc anti-piromusicals d'aquests, i la musiqueta ditxosa em va posar una mica negra, però bé, la sentíem poc.

Finalment, després de 40 minuts de focs, la traca final. Sí senyor, això sí que és una traca. Molt de color, molt de soroll i moltíssima intensitat. Val la pena que fem venir els japonesos al concurs de Tarragona.

La sortida del riu per arribar al metro va durar gairebé una hora, que és el que vam trigar a arribar a peu a l'estació que ens duria a casa. Tot i que estàvem molt cansats, i que hi havia moltíssima gent, no es va fer gaire pesat.

Sopar de benvinguda

Des que vaig arribar que teníem pendent un soparet amb la Montse i la Maki. Divendres, aprofitant que hi havia una altra benvinguda per celebrar ens van portar a sopar a un restaurant molt molt japonès.

Tenia dos pisos, el primer era com el de qualsevol restaurant, ple de taules per tot arreu, el segon ja era tota una altra història. Per començar t'havies de descalçar per poder-hi entrar.

El terra era de tatami i semblava un laberint. A cada passadís, diversos reservats amb la porta tancada, evidentment. I aquí va ser on vam sopar.

No cal ni dir que tot estava deliciós. Com que ser que les fotos dels menjars us agraden molt... aquí en teniu una mostra. Vam demanar uns 6 o 7 plats diferents, des de tofu fins a suhi passant per verduretes, pasta...

I les postres! enormes i boníssimes: assortiment de gelats, mochis, pastís de xocolata i una espècie de crema catalana de carabassa.

Ja som dos!

Divendres al matí va arribar l'Albert! deixaré que sigui ell qui escrigui com va anar el viatge i tota la resta. Va tenir sort de no enganxar el tifó que, com l'últim cop, va passar de llarg. Això sí, la cua ens va deixar vents forts i una mica de pluja, just quan va arribar el seu avió...